Passada la frontera entre Zambia i Botswuana, quedarien tan sols aquells 5 km de glòria que tantes vegades he desitjat.
Es una distància que ja es medeix en metres. On el grinyolar de la cadena dona el compàs al dels genolls.
Són normalment 5000m de marxa solemne. Ja sense preses sents que has arribat.
Comences a la perifèria i t'apropes de mica en mica al rovell de l'ou. S'ensuma la fi. I moltes vegades menjar.Sens que queda poc per descansar i això et fa treure les poques forces que queden. Et sents lleuger en aquest passeig plè de satisfaccions.
Però no s'ha de baixar mai la guardia. Es en aquests moments quan un retard de 7 miniuts després d'una llarguíssima jornada et pot jugar una mala passada.
I així va ser. Arribat a frontera, segell d'inmigració en mà, el ferri que havia d'atravessar el riu apagava motors i s'aturava per descansar fins l'endemà.
Per molt poc havia perdut la oportunitat d'arribar al destí. O poder no.
Creuar el riu Zambezi i entrar al nou país de manera politicament correcte quedava fora del meu abast aquella tarda.
De vegades però sorgeixen alternatives.
Potser el fet d'haver assumit el petit fracàs no em va permetre reaccionar gaire ràpid, però amb una mica de paciència vaig començar a entendre l'oferta que em plantejaven uns individus una mica desmanegats.
Calia pensar ràpid i actuar amb diligència. El propietari d'un mokoro de no gaire mes de 3m pretenia retornarme la il·lusió.
El capità de l'estreta embarcació de no mes de 50cm d'alçada proposava portar-me a l'altra riba de l'inmens riu.
Cal dir que ni vaig pensar gaire ni vaig actuar amb massa diligència. Mes aviat vaig ser presa
d'un rampell a l'hora que m'entrabancava al dirigir-me cap a la barca.
Quatre passatgers mes una bicicleta carregada com una mula salpàvem de Zambia cap a Botswuana a l'hora màgica en que el gran tomàquet vermell diu adeu per l'horitzó.
Deia adeu i estic segur que en el nostre cas també se li va escapar un "ja us ho fareu".
Vaig pagar el meu passatge extraordinariament. El meu i el de l'il·lustre il·legal que m'acompanyava.
Dos tripulants, dos passatgers i cop de rem contra corrent per mirar de no interposar-nos en la visual dels adunaers.
Al mig del no rès, en un petit mar famós per la quantitat de perillosos hipopòtams i cocodrils que hi circúlen, vaig començar a entendre l'abast de la qüestió.
No tan sols estava intentant entrar a Botswuana de forma il·legal, "con alebosia i nocturnidad", si no que a sobre ho estava fent de la manera mes precaria.
Un balanceig no gaire mes fort dels que anava donant la barqueta i aniriem tots plegats, mariners, passatgers i bicicleta a parar a l'aigua.
De ben segur que alguns acabaríem nedant desorientats mentre les nostres esperances, acompanyades de les pertinences anirien a parar, en el millor dels casos al fons del riu.
Seguint sense saber-ho el sabi consell que em donarien al final de la jornada, vaig fer el cor fort i "no vaig deixar que la por m'impedís procedir amb la meva voluntat".
Al cap em va venir i vaig començar a tararejar aquella conçoneta. "Si la barqueta es tomba...."
Vaig mirar cap a la llunyana riba i em vaig convèncer a mi mateix de que allò era feina feta.
Per si de cas, vaig agafar el plat que surava dins del bot i esquitxada rera esquitxada vaig fer veure que treia mes aigua que la que en realitat entrava tot pregant que les filtracions i les onades mes valentes no acabéssin submergint-nos en el kaos.
I tot allò em va entretindre durant els llarguíssims 20 minuts que va durar la travessia.
Arribant a bon port, atracada entre les canyes i a la veu de "fast! fast!", el meu company, la bici i jo, posàvem peu en terra ferma mentre el mokoro desapareixia riu avall, ara si, en la foscor.
Tot i algún flash de balseros i pateras en crisis rondant pel meu cap, començava a respirar tranquil i mes pausat.
El camí cap a Kasane, al final dels 5 km de glòria, iniciava la seva fi.
L'inexistent control aduaner mes enllà de les 6 de la trada em va facilitar les coses a aquesta banda del riu.
Minuts després separació obligada dels dos il·legals i de nou damunt la bici.
I aquí si que va ser una sorpresa com va acabar la nit.
Un cartell a la carretera avisant del perill dels animals salvatges en la foscor em fa fer ser prudent aquesta vegada i buscar allotjament al primer campsite on vaig poder caure.
I va ser a la tenda, ja dins del sac i ben sopat, que vaig encendre el mòbil per avisar que mes o menys ja havia arribat.
I quin cop de bona sort!
Resposta quasi inmediata del meu gran amor.
"Estem aquí!!"
I en massa poc temps per poder rebre a la Yolanda i els meus amics decorosament, sortia de la tenda vestit tan sols amb els meus calzotets dels simpson. Sota l'enlluernadora mirada dels fanals del cotxe els donava una entusiasta benvinguda.
El fet es que passàven per allà quasi per casualitat. Anàven de parranda!
I no em van donar mes d'un minut per egalanar-me i marxar.
La botella de Moet & Chandon ens esperava al lodge dels nostres amics, en Pere i la Tona, els del sabi consell, que com bons anfitrions van acollir-nos com si allò fos casa de tots.
Confós pels esdeveniments,els extraordinaris contrastos i algún que altre gin tònic que va passar per les meves mans, els 150 km rodats aquel dia per Zàmbia em van saber per fi a glòria.
I vaig recordar aquelles línies que havia romiat per la capçalera d'aquest blog.
"Si el viajero iba a ver lo que viera i no lo queria ver, bueno seria que se dajara llevar y no pretendiera hacer mas de lo que iba a suceder. No importaria entonces cerrar ningún círculo ni llegar a ningún fin, pues no hay mejor destino que perderse por el camino"
---------------------------------------------------------------------------------------------
PARC NACIONAL ETOSHA
Ara recodo que un dels motius del viatge era anar a veure animals...
Zebres, girafes, elefants. Un munt d'animals com nosaltres.
NGEPI
Com moltes vegades passa, els petits donen la nota d'alegria.VICTORIA FALLS
Aquest es un d'aquells grans llocs als que s'ha d'arribar de mica en mica.DELTA DEL OKAVANGO
Però un cop mes, la natura venç i màrxem, fonent-nos entre les boires que genera el vent.
